Nois i noies...espectacular.
Tot començava ahir a la nit amb un sopar amb tots els del
Club d’atletisme i triatló del Cerdanyola als quals tindré la sort de poder
donar un cop de mà en el tema de la natació... que es vagin preparant...
jejeje. El sopar es va allargar una mica més del compte i vaig arribar a casa
gairebé a les dues, vaig caure fulminat i no vaig ni pensar en la cursa de
l’endemà.
7:50 sona el despertador, poso l’automàtic i amb moltes
ganes i molta son vaig tirant cap al Tibidabo ja que a les 10 es donaria el
tret de sortida de la cursa “Bategopertu”. Només arribar ja es veu ambient. Intento buscar a en Joan i la Virginia amb els que havia quedat i després
d’agafar la samarreta i saludar a uns quants companys i coneguts anem amb en
Joan trotant fins el primer segment de baixada... arribem i pensem...ens han
près el pèl!! Només començar una gran baixada de les que “fan por”!, preferim no
mirar massa cosa més no fós cas que anés a pitjor. Fem uns quants exercicis de
tècnica mentre tornem a la zona de sortida i ens preparem.
A les 10 en punt sona el compte enrere; era la meva segona
cursa a peu i la primera “no plana”, per tant em poso al darrera de Miguel
Quesada i Reyes Estévez... realment em costa creure que vaig amb ells encara
que siguin els primers 500 metres... a tot això just abans de començar la
baixada veig que baixen un pelet el ritme i penso... noi... “de perdidos al río”...
els avanço i em tiro sense pensar en res més que en “sobreviure” a allò... va
arribar a un punt que no controlava res... però bé, al final arribo sencer al
començament del pla. Miro enrere i no veig ningú, el primer que vaig pensar, lògicament,
va ser que ja m’havia equivocat de camí, però no!!, un voluntari em va dir que
anava tot correcte. Entorn el Km 2,5 veig que tant en Reyes com en Miguel se
m’acosten i poc després en Miguel em passa com una moto...semblava que volés...
en Reyes es queda a uns 40 metres meus i així fins gairebé al final, on miro
enrere i ja no veig ningú, això em tranquil·litza tot i que gairebé al final veig
un atleta que venia fortíssim però no hi ha més recorregut... s’acaba
la cursa. Contentíssim però bastant grogui, amb la periostitis “on fire” i
mal de tot , intento fer una mica de bona cara... cosa que costa molt en aquell
moment. Ajuda un bon habituallament a l’arribada amb uns dònuts que s’agraïen
moltíssim i una entrega de premis maquíssima amb Barcelona de fons.
A la tada una mica de piscina a Calella i cap a Sabadell una
altre vegada!
Gràcies a tots els que heu animat i organitzat tot això i
espero tornar l’any que vé i acabar una
mica més sencer... i tan de bo un lloc més amunt!
PD: se m’estan tancant els ulls, avui no faré traducció perquè
tinc moooolta son, si algú no ho entén que m’ho faci saber i jo ho faig... i
sinó aquest cop... google translate!! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada