dijous, 29 de novembre de 2012

Entrenament mental


No m'allargaré massa avui, hi ha molta feina i el dia no té prou hores... això és bona senyal per això, seria pitjor el contrari!

Definitivament ja sé què va passar el setembre passat. Em vaig fer mal i no vaig poder acabar el campionat d'espanya i vaig haver de deixar passar l'oportunitat d'anar amb la selecció. Vam pensar que 3 setmanes de vacances serien suficients perquè marxés el mal del peu (periostitis apart...), però no ha sigut així. Poc a poc ha anat tornant a apareixer, bé, de fet no va acabar de marxar mai...
Una visita a la doctora especialitzada en esports i una resonancia han fet apareixer paraules com "edema ossi" o "fractura per estrès"... no m'agrada... però és una resposta al perquè de tot plegat.
Els que em coneixeu sabreu que "l'enfadamenta" que això em provoca és dificilment calculable. Un mes sense apoiar el peu al terra es farà llarg (sort que puc fer xip xap i pedalar una mica...).
Només diré dues coses:
1. La propera entrada que fagi al blog serà per dir que estic bé, fins llavors no escriuré res perquè... perquè no vull. No em ve de gust dir res que no sigui un "problema resolt".
2. Tot el que està passant des de fa més d'un any no és dolent, és molest, però no dolent... direm que és un entrenament mental... un bon entrenament.
Espero tornar a escriure aviat!


dimecres, 21 de novembre de 2012

"Buen sabor de gusto"

Hola a tothom!! Avui no ha sigut un dia normal!!,  bé... al principi si... Ha tocat matinar, anar a nedar i agafar la bici just després... quin fred!! A les 11 una mica d'universitat, dinar a les taules d'allà mateix i pràctiques de 3 a 6... Fins aquí tot bé... és més, a les 6:15 havia d'anar a David Serra Fisioteràpia... la qual cosa s'agraeix... però si quan estàs sortint de l'habitació et trobes amb un tal Javi Gomez Noya el dia passa de ser normal tirant a mogut a ser un dia "con final feliz" o menys ben dit... un dia que et deixa un "buen sabor de gusto" (frase mítica de la gran Judit Ignacio).
Bé no hi ha temps per més, us deixo la foto que demostra els fets. He intentat triar la que es veiés menys que m'està caient la baba... no se si n'hi havia alguna de decent!
Apa ànims que ja estem a dijous gairebé!!


PD: No cal que digui que la fama d' humil i amable no la té perquè si... tot un senyor... i tota una bèstia!!

diumenge, 18 de novembre de 2012

It's raining men!!

Cap de setmana mooooolt passat per aigua, sortíem amb bicicleta dissabte i mica a mica anàvem quedant xops (no se si de la pluja o de la suor). Quan sortim tots junts per alguna extranya raó el ritme s'anima i s'anima... i ens agrada! Ja us vaig dir que aquest any les sortides amb bici seran dignes de guió de pel.lícula de Holliwood... sort que de moment no toca que vagin fort... que no vol dir que els altres no hi anem.
A la tarda una mica de run per terres del Maresme;  crec que és el lloc per on més m'agrada córrer: sorra, pla, amb el mar al costat i sempre hi ha gent curiosa (o una mica rara) per allà que fa que tot passi més ràpid.

Diumenge pedalada en solitari, bé... sol amb la pluja un altre cop, no ha parat en tota l'estona. A Parpers, quan jo ja anava una mica tocat, m'he trobat una noia caminant amb la bicicleta al costat, havia punxat. He parat i hem intentat canviar la càmera ja que ella no podia  però,  tornava a punxar i no tenia res "clavat", devia tenir la llanta malament... o vés a saber tu què. La pobra ha hagut d'anar caminant fins a casa seva i era de Vilassar... m'ha sabut greu però no podia fer res més...
A la tarda intent d'estudi, intent de siesta, intent de fer algo productiu... però res... és que tinc una nyonya a sobre brutal! Es comença a notar una mica el cansament, les setmanes ja no són lights, però d'això es tracta, no em queixo pas! 
Res més, que tingueu bona setmana, que no plogui gaire i que arribem mig sencers al cap de setmana que ve si pot ser!

divendres, 16 de novembre de 2012

Keep going


Divendres perfí! No he pogut escriure res en tota la setmana, ha estat de bojos! Entrenos i uni al màxim dilluns i dimarts. Dimecres... el meu cervell va decidir fer vaga... potser va quedar una mica KO després del swim del matí... Dijous pèrdua de la cartera el que va portar a un caos absolut i un stres seriós. Divendres... divendres ha sigut qüestió de sobreviure!

                                      

En definitiva, ja estem a la 5a setmana d’entrenaments i cada cop les coses van millor. Entrenar natació amb els nedadors crec que ha sigut un encert ja que tot i que vaig una mica més cansat del compte i potser no queda tanta energia per la bike i el run crec que donarà una bona base per l’estiu... aixecar-se a les 5 fa que a les 6 de la tarda estigui mort...tot i així m’agrada tornar-me a sentir una mica nedador, però sense pressió aquest cop!
Apart d’això sembla que els “meus mals de cames”  mica en mica van disminuint. Segueixo fent exercicis de reforç, anant al fisio un o dos cops per setmana, passant-me el rulo i estirant com cal... i corrent sempre amb el fre de mà (tot i que reconec que algun dia no puc aguantar i el trec).
Res més, espero poder sortir amb bike demà amb el MBteam, cada dia l’equip té més bona pinta, crec que hauré de dedicar una entrada perquè els coneixeu tot i que molts d’ells no necessiten presentació!
Bon cap de setmana a tots i molta sort als cerdanyolencs que van a fer la marató de València!!

PD: la foto és de Banyoles feta per Marcus Baker... ja tinc ganes de “festa” un altre cop!

dijous, 8 de novembre de 2012

Cap de setmana complet...setmana caòtica!


Ja tornem a ser aquí! Després de 4 dies amb exàmens i més exàmens, molt estudi i bastant colapse mental ja sóc “lliure”...tinc les neurones una mica fetes caldo però això ho arreglarà el cap de setmana.
Primer de tot volia explicar una bona experiència viscuda el cap de setmana passat quan vaig poder visitar, un dia gairebé sencer, el “Trainning camp” que feia en Miquel juntament amb Wefeel a Tossa de Mar. Vam anar amb bici per unes carreteretes maquíssimes i vam poder córrer i aprendre uns quants exercicis de tècnica nous amb en Miquel. A més a més vam poder gaudir d'una sessió de gimnàs de les “completitas completitas” a càrrec d’en Ruben,  ja cap al tard.  Tot això molt tranquil·lament però aprenent aspectes importants de la pretemporada. Només us dic que mentre anàvem pedalant comentàvem: “quan ens jubilem hem de comprar una casa aquí”... era un paradís!


Més enllà d'això com ja us he explicat, setmana boja d'exàmens on s’entrena una mica com es pot però al final, com a mínim en l’aspecte esportiu, no ha sigut cap catàstrofe.
Finalment volia explicar una molt bona notícia que em fa realment il·lusió. A partir de la setmana vinent entrenaré la natació amb un grup de júniors i infantils de Sabadell. Segurament estaré amb ells uns quants mesos. Realment vaig acabar una mica tocat quan vaig decidir deixar la natació, però he tingut temps d'agafar forces i ganes de tornar a aixecar-me dia si i dia també ben d'hora ben d'hora. Tot i això, crec que aquest any i mig d'entrenaments més aviat sol a l’aigua no han sigut en cap cas negatiu, tot té coses bones i dolentes però ara el que vull és això i gràcies a en Miquel i als entrenadors del CNS serà possible.
Que passeu molt bon cap de setmana i els que sortiu amb bici... abrigueu-vos que aquesta setmana jo he estrenat la congelació de peus temporada 2012-2013!

dijous, 1 de novembre de 2012

HELP

Us explicaré una història. Abans de començar, vull dir que sé que el que ara explicaré no és un problema vital, però jo crec que els problemes són més o menys importants depenent de la persona i depenent de la situació amb la que et trobis, és per això que problemes no vitals poden arribar a ser com a mínim preocupants.

Fa un any i sis mesos que vaig començar a fer triatló. Me'n recordo del meu primer dia, amb en Miquel i en Paco, vam nedar i vam anar a córrer 1 hora. Vam fer uns 15 km amb alguns canvis de ritme... quan vaig arribar vaig notar una petita molèstia a la tíbia i als bessons... no sabia ben bé què era i vaig pensar tant jo, com tots, que era normal que després de nedar durant 13 anys, em fessin mal les cames quan corrés.

A dia d'avui, miro enrere durant aquest any i he passat molts moments bons i menys bons, però una de les coses que em ve al cap és que no he pogut tornar a córrer MAI com aquell dia. De fet, no he tornat a fer mai 15 km. No se si és periostitis o sobrecàrrega o qualsevol altra cosa que se'm pugui acudir però nois... n'estic fart! Encara vaig amb la roba de córrer, vinc de la platja, de trotar durant 13 minuts a 5:30 el km i tornant caminant fins al cotxe (vaig amb cotxe fins a la platja per no haver de córrer ni 1 km sobre asfalt). No se què pensar. Tinc molts motius per ser feliç i ho sóc, però no esportivament. Esportivament em trobo davant d'una situació on he trobat el meu esport, el que em fa content i el que em fa disfrutar però alhora em trobo davant d'un esport que no puc fer com vull i on no veig la solució, ni jo, ni qualsevol de les persones que han intentat trobar-la.
L'últim any, he visitat 6 fisioterapeutes diferents (em moltes ocasions), grans professionals tots i cada un d'ells, 3 metges (traumatòlegs, especialistes esportius...), 2 osteòpates, he demanat consell a molta gent i he fet el que tots m'han dit metòdicament. He descansat mesos sense fer ni una passa, m'han clavat agulles, m'han passat ganxos, "tecar", massatges, gel, calor, apretades... Els meus pares m'han comprat 7 parells de bambes de córrer diferents, a quina millor. He anat a 3 podòlegs diferents on m'he fet 3 plantilles "última generació" que ho havien de solucionar tot. A dia d'avui no he fet ni una punyetera passa amb cap de les dues cames sense notar una molèstia ja sigui gran o petita al bessó, tibial, soli, tíbia... No trobo arguments que em facin pensar que tinc la solució. Sóc pacient, no tinc pressa, tinc il.lusió... però NO TINC UNA SOLUCIÓ. Necessito una solució JA  perquè això no és coherent. A la platja veig gent gran, jove, que corre millor, que corre pitjor, que està en forma, que no està en forma i tots corren... algú em pot dir perquè jo no? No vull fer 90 km a la setmana  fent 3 dies de sèries a menys de 3min/km... vull sortir a fer 40 minuts trote, arribar a casa, i no estar notant el cor a les tíbies.
No necessito ànims, ni vull fer llàstima a ningú, nomes vull una solució. Si us plau.


dissabte, 27 d’octubre de 2012

Diversió i agonia: BATEGOPERTU


Nois i noies...espectacular.
Tot començava ahir a la nit amb un sopar amb tots els  del Club d’atletisme i triatló del Cerdanyola als quals tindré la sort de poder donar un cop de mà en el tema de la natació... que es vagin preparant... jejeje. El sopar es va allargar una mica més del compte i vaig arribar a casa gairebé a les dues, vaig caure fulminat i no vaig ni pensar en la cursa de l’endemà.
7:50 sona el despertador, poso l’automàtic i amb moltes ganes i molta son vaig tirant cap al Tibidabo ja que a les 10 es donaria el tret de sortida de la cursa “Bategopertu”. Només arribar ja es veu ambient. Intento buscar a en Joan i la Virginia amb els que havia quedat i després d’agafar la samarreta i saludar a uns quants companys i coneguts anem amb en Joan trotant fins el primer segment de baixada... arribem i pensem...ens han près el pèl!! Només començar una gran baixada de les que “fan por”!,  preferim no mirar massa cosa més no fós cas que anés a pitjor. Fem uns quants exercicis de tècnica mentre tornem a la zona de sortida i ens preparem.
A les 10 en punt sona el compte enrere;  era la meva segona cursa a peu i la primera “no plana”,  per tant em poso al darrera de Miguel Quesada i Reyes Estévez... realment em costa creure que vaig amb ells encara que siguin els primers 500 metres... a tot això just abans de començar la baixada veig que baixen un pelet el ritme i penso... noi... “de perdidos al río”... els avanço i em tiro sense pensar en res més que en “sobreviure” a allò... va arribar a un punt que no controlava res... però bé, al final arribo sencer al començament del pla. Miro enrere i no veig ningú, el primer que vaig pensar, lògicament, va ser que ja m’havia equivocat de camí, però no!!, un voluntari em va dir que anava tot correcte. Entorn  el Km 2,5 veig que tant en Reyes com en Miguel se m’acosten i poc després en Miguel em passa com una moto...semblava que volés... en Reyes es queda a uns 40 metres meus i així fins gairebé al final, on miro enrere i ja no veig ningú, això em tranquil·litza tot i que gairebé al final veig un atleta que venia fortíssim però no hi ha més recorregut... s’acaba la cursa. Contentíssim però bastant grogui, amb la periostitis “on fire” i mal de tot , intento fer una mica de bona cara... cosa que costa molt en aquell moment. Ajuda un bon habituallament a l’arribada amb uns dònuts que s’agraïen moltíssim i una entrega de premis maquíssima amb Barcelona de fons.
A la tada una mica de piscina a Calella i cap a Sabadell una altre vegada!
Gràcies a tots els que heu animat i organitzat tot això i espero tornar l’any que vé i  acabar una mica més sencer... i tan de bo un lloc més amunt!

PD: se m’estan tancant els ulls, avui no faré traducció perquè tinc moooolta son, si algú no ho entén que m’ho faci saber i jo ho faig... i sinó aquest cop... google translate!! :)